Història

l’Olleria

Terra, Aigua, Foc i AireAmb els quatre elements podem traçar el que ha sigut l’evolució històrica de la població dita de l’Olleria, Vila Reial de la Olleria, Alqueria de les Olles o Alfufar. Noms que, sens dubte, immediatament, relacionem amb un lloc de producció de ceràmica o terrisseria. Aquesta denominació correspon a l’emplaçament actual de la població, tanmateix no sempre els habitants d’aquest terme es van situar entre el Barranc de Grau i el Barranc de Caputxins…

Els primers vestigis de població al nostre terme els tenim quasi al cim de la Serra Grossa, en la coneguda com a Cova Sant Nicolau. Allí s’han trobat restes d’utensilis, fletxes i atxes de sílex, de l’època del Paleolític Superior, més de 10.000 anys a.C. Segurament, les condicions metereòlogiques òptimes i l’abundància de queviures i aigua van possibilitar aquest assentament primitiu en eixe indret singular de la nostra serralada.

Prop d’allí, però més a l’Est, tenim el Castellet del Porquet. Aquesta és la primera civilització coneguda a l’Olleria. Es tracta d’un poblat pre-íber que va ser molt estudiat per la comunitat arqueològica de principis del s. XX. Les excavacions realitzades van provocar que a hores d’ara siga difícil fins i tot identificar en el terreny on es trobava aquest poblat. Es van documentar troballes de ceràmica, coure i, fins i tot, bronze treballat, com ara una serp menuda que s’ha conservat.

Des d’aquella part alta de la muntanya, els pobladors a poc a poc van anar baixant, segurament, a mesura que baixava el nivell de l’aigua del Barranc del Salido i van buscar condicions de vida més estables. Fins i tot, en algun període no necessitarien tanta protecció i defensa. Així trobem els següents assentaments de població just enfront dels que hem estat parlant. Actualment, els coneguem com Els Casals o Miranda on s’ha conservat l’ermita de Sant Cristòfor. Hi ha documentades troballes de monedes, ceràmica, construccions de tot tipus, per exemple un aqüeducte desaparegut i, també, calçada romana, a més d’una làpida funerària que actualment està exposada al públic. Es troba al cantó entre el Carrer Batle i el Carrer Sant Roc, en les parets de l’antic forn de pa, escrita en lletres romanes. Aquesta és una làpida funerària d’una xica jove de catorze anys que formava part de la família Murrano. Un cognom que els romanistes, precisament, relacionen amb la producció d’objectes de ceràmica.  És el primer indici perquè l’Olleria tinga el nom que té.

Ara mateix, passejar i fer senderisme per aquesta part de la població és gaudir d’aquests llocs i retrobar-nos amb el nostre passat. Cosa que és possible a través de les rutes que hi ha marcades. Encara es poden visualitzar algunes mines d’argila que era la matèria base de la producció terrissera.

En la recerca d’un millor assentament per a la producció agrícola, la proximitat del riu Clarià i, també, l’aprofitament energètic com ara, la baixada de l’aigua a través dels barrancs, el següent nucli de població gran ja va ser l’actual que coneguem, dit en temps dels àrabs Alfufar o Alqueria de les Olles. No obstant això, hi va haver nuclis més xicotets i pròxims com les alqueries de Gàlim,  Càfix, Cairent o el poblat de Vint-i-cinc on encara es conserva l’ermita de Sant Joan. La dominació musulmana no va generar conflictes entre la població; ans al contrari, a la població veïna de Xàtiva hi ha documentada creació artística, sobretot, literatura i poesia bucòlica, fruit d’un període estable. El llegat del àrabs que ens ha arribat és, dins de la població, l’estructura de carrers en forma de “S” del barri antic, que suposaven un bon sistema defensiu i fora, la creació dels sistemes de reg a través dels alcavons, basses, sèquies i la creació de sénies i molins que podem trobar al llarg del terme.  Tot i ser una zona eminentment de secà, durant eixa època, es van introduir els cultius de regadiu a les hortes.

Més endavant, la cultura valenciana que gaudim actualment i que manifestem en la quatribarrada de l’escut ollerià, va arribar de la mà del Rei fundador del Regne de València, Jaume I i les seues tropes cap al 1244. En els primers pobladors ja trobem els cognoms més comuns entre la població olleriana actualment: Albinyana, Boluda, Micó, Mompó i Vidal. Pobladors vinguts bàsicament de l’àrea catalana. Administrativament, des d’un inici l’Olleria va dependre de la ciutat de Xàtiva. El terme era terra de realeng i tributava directament al Rei. Durant aquest període de força del cristianisme sabem que la mesquita àrab va passar a església cristiana, la que és ara mateix la Parròquia de Santa Maria Magdalena. A més, es van construir altres ermites com la dels Sants de la Pedra, l’ermita de la Mare de Déu de Loreto o la de Sant Joan. I també la muralla defensiva de la qual encara es conserva una paret just en el Trinquet. Un dels trinquets més vells que es conserven, per tindre part de la muralla del poble, i perquè mai s’ha restaurat o modernitzat.

El fet més destacable d’aquest període i potser de tota la història de la població olleriana es va produir en Gener de 1522. Les Germanies. La revolta dels gremis de la ciutat de València contra el poder reial va esdevenir un enfrontament ja militar al poc de temps que va acabar baixant del Cap-i-Casal fins a Xàtiva i fins a l’Olleria. Ací els agermanats que es trobaven acorralats van refugiar-se a l’església principal i quan va arribar el Virrei Diego Hurtado de Mendoza, atés que no es rendiren, va botar foc a tot el temple. A dintre van morir cremats més de 400 homes, i segurament, dones. Tot i això, els qui van poder eixir del foc els van penjar en les oliveres entre l’Olleria i Ontinyent. Una massacre ben gran que va fer que el mateix Virrei, més endavant, fes una donació per a la reconstrucció del temple.

La població va quedar molt malmesa, no obstant això, en poc de temps hi va haver una recuperació econòmica a causa de les rutes comercials i ramaderes de que disposava la població. Està documentat que Jofré Borja, pare del papa Alexandre VI va ser propietari de terrenys a l’Olleria on pasturava el ramat, sobretot, els bous. Així, es va poder iniciar la reconstrucció del temple amb la instal·lació de la portada única renaixentista dedicada a la Magdalena d’una forma atípica i enigmàtica, jacent. Una icona molt poc comuna. A dintre del temple, l’existència de l’escut de la població en una de les claus de volta és un homenatge a la població que va morir allí mateix. A més, podem contemplar una pintura del penó de la conquesta i el cairó reial. La següent generació d’ollerians, vist l’abandonament de la metropoli, va prendre consciència de la necessitat de l’autonomia i va iniciar els passos per a la creació definitiva del municipi i l’emancipació o independència respecte de Xàtiva. Fet que es va aconseguir, primer amb el títol d’Universitat al 1583, i, després, amb el de Vila Reial al 1588 previ pagament d’una suma important de diners al Rei  Felip II.

Així, s’aconseguia tindre Batle, Consell, jurats i justícia propis. Això va motivar la  necessitat de la construcció dels edificis comunals: la Casa de la Vila amb el saló de plens i la llotja de mercaders a sota, la pressó, les Forques –que mai es van utilitzar- l’almodí, per recollir els impostos en forma de gra o l’hospital de pobres vergonyants o asil. Hi hagué, per tant, una important activitat econòmica al voltant de la construcció. Una vertadera bombolla immobiliaria de l’època. Ja se sap que quan no hi ha guerra, hi ha construcció. Segurament, el caràcter acollidor i hospitalari dels ollerians es va forjar en eixa època donat que hi ha documentats treballadors, oficials i manobres, de tot arreu.

En eixe moment, des de l’autoritat regnant, el virrei Sant Joan de Ribera, immediatament va autoritzar la instal·lació de dos Convents de monjos, d’una banda els dominics, al 1579, que van ocupar l’ermita de la Mare de Déu de Loreto i, d’altra els Caputxins, al 1601, que van fer el mateix amb la dels Sants de la Pedra al punt de trobada dels camins assegadors. Un moviment per controlar eclesiásticament el municipi que va portar població nova d’altres indrets del voltant. Fins i tot, més endavant, es va fundar un tercer convent de Monges Agustines de clausura el 1611. D’altra banda, l’expulsió dels moriscos d’eixe moment només va afectar al nucli poblacional del Vint-i-cinc i va provocar la seua desaparició.

El creixement econòmic va suposar la sol·licitud d’una fira anual. Decret que va atorgar el rei Carles II al 1687 i, des d’aleshores, se celebra, ininterrompudament, a finals del mes d’Octubre.

Si parlem de foc, hem de parlar de forns. Forns que van servir per als tallers i obradors, els de pa està clar i també els que li han donat importància a l’Olleria, els que van servir primer, per a la fabricació terrissera de plats, olles, cànters, safes, llibrells, gerres, teules, rejols etc.  I, com no, per a la fabricació del vidre bufat.

No se sap en quina data els forns de ceràmica van passar a produir vidre, el que sí està documentat des del s. XVI és aquesta indústria vidrera amb el monopoli d’un forn fins a finals del XIX. Ja en el s. XX és quan s’inicia l’alliberament del monopoli i l’eclosió de la indústria del vidre pròpiament dita a l’Olleria amb la instal·lació de diferents fàbriques. Un sector que va ocupar a més de la meitat de la població durant les darreres dècades del s. XX i va provocar que l’activitat cultural i festiva girara al voltant del gremi de vidrers. D’eixa manera al 1954 van fundar les festes de moros i cristians que se celebren entre el darrer cap de setmana d’agost i el primer de setembre. Unes festes que rememoren les batalles entre els nostres avantpassats moroscristians pel control del territori i la victòria final dels cristians. Unes festes que acaben amb la disparada dels trabucs i els focs artificials. Una altra activitat artesana, la dels focs artificials, que va permetre exportar el nom de l’Olleria fora del nostre municipi.

 

Allà en el carrer Major

els roglets van eixamplant-se

baix de la corda que penja

lligada d’un cap a un altre:

poc a poc van concurrint

noves figures estranyes

amb els camals ben lligats,

amb les cares enfaixades

i, al davant, una capseta

en la que els coets se guarden.

–¿En tens molts?, pregunta Ximo.

–En tinc dos grossos.

–Jo quatre;

me’ls han dut de l’Olleria.

–Pos els meus… ¡també són mascles!

Vull fregir a un majoral…

–Tira-los, que jo te’ls pare;

baix la reixa de la nóvia

em tindràs si vols trobar-me[1].

 

[1] Poema ‘La Cordà’ d’Elies Cerdà. En http://blogs.alaquas.net/amicscorda/ consultat el 15 de setembre de 2011.

Els nous vents, els ideals moderns i il·lustrats i la lliuta contra l’immobilisme de l’Antic Règim va tindre a l’Olleria uns protagonistes ben identificats, aquests foren la família dels Marau, propietaris de la coneguda com a Casa Santonja. En primer lloc, Francesc Marau va ser alcalde i justícia reial a l’Olleria, però també a Albaida i a Bunyol. Allí van nàixer els seus dos fills, Antonio Marau i Estanislao Marau. Tots dos van ser militars amb importants accions de defensa durant la guerra del Francés. Per eixe motiu, Antonio va rebre el títol d’hidalguía el 1818. Els seus fills, Melcior i José Ignacio i també la filla Rosa, casada amb el ministre Felipe Benicio Navarro van tindre protagonisme en la política estatal. Melcior va arribar a diputat per València en el període més exaltat del Trienni Liberal i, fins i tot, va ser vicepresident de les Corts en 1822. A causa de la seua lluita contra el rei Ferran VII va haver d’exiliar-se a Anglaterra i allí va morir. Està documentat que va pertànyer a la maçoneria de l’època. Sens dubte, les pintures murals de la Casa Santonja // Palau dels Marau és un homenatge a la seua persona i a la ideologia liberal-maçònica de la família. Un vertader temple maçò. La família Marau mai va abandonar eixa ideologia i els seus ideals de confraternitat, llibertat i expansió de la cultura van permetre que en l’almodí es construira el Teatre Cervantes en el moment de la revolució de la Gloriosa, al 1868 i estant d’alcalde Estanislao Marau.

Malgrat la Guerra Civil i la dictadura durant el s. XX, l’Olleria va viure un gran increment econòmic en gran mesura per la dedicació i treball incansable dels ollerians. Això va permetre un gran creixement industrial del sector del vidre, però també d’altres treballs com ara la fusteria, principalment, amb les cadires de boga, la pirotècnica, la cistelleria i el folrat de garrafes, la decoració i tallat de cristall o vidre més noble i, finalment, ja en època democràtica, amb la indústria del plàstic i de les importacions xineses. Els vells traginers ollerians que feien mercat als pobles del voltant ara són “viatjans” que recorren el món sencer per vendre els productes fabricats ací o per importar productes d’altres indrets. Aquesta gran activitat econòmica ha provocat que l’Olleria siga receptora de població d’acollida de gent vinguda de la resta de l’Estat espanyol i d’altres llocs de latinoamèrica o d’Europa de l’Est. Ara mateix som la segona població de la Vall d’Albaida, per darrere d’Ontinyent, amb 8.300 habitants, aproximadament.

En cada objecte fet de “vidrio hueco o medio cristal” -com tradicionalment s’ha conegut el vidre reciclat i bast fet ací- els vidrers ollerians han deixat el seu aire, el seu vent interior, la seua ànima creativa a través de la canya de bufar. Milions d’objetes al món contenen el vent ollerià i si hom l’apropa a l’orella, com qualsevol caracola de la mar, de segur, que pot escoltar la remor olleriana. Eixe so  fi i encisador, creieu-vos-ho, és l’ànima del vidre.

Redacció Jovi Vidal.

Galeria

  • casadelavila
  • església
  • Església_Porta
  • Casa de la Vila
  • Església_Campanar
  • Casa Santonja_Interior
  • Església_Vista
  • Vidre
  • El Salido
  • Casa Santonja
  • Església_Interior
  • MURTA